IN-EDIT BEEFEATER: The Filth & The Fury

La veritable història dels Sex Pistols s'ha convertit en clàssic per dret propi. Un treball que és pur Julien Temple: rostres ocults donen testimoni, ajudats per metratge inaudit, films antics, animació i acció a dojo. El film punk.

La “veritable” història dels Sex Pistols s’ha convertit en clàssic. Ja que la saga d’allò que realment li va passar al grup de 1976 a 1978 es va recobrir amb tantes capes de mite, autobombo o manipulació perversa (obra de Malcolm McLaren) que urgia crear un document veraç. El fet és que The Filth & the Fury tampoc no explica la pura veritat, sinó més aviat la versió de Glen Matlock, Steve Jones, Paul Cook i John Lydon. Especialment la de l’últim, per ser-los sincers. El testimoni de qui aleshores encara es feia dir Johnny Rotten (juntament amb el de la resta de membres) construeix una narració d’innocència, caos, màrqueting (McLaren, de nou), sentiment de gang, traïcions, solitud i mort. El treball és pur Julien Temple, i va afermar un format que el director havia de repetir en documentals posteriors: rostres ocults donen fe, i són reforçats per acres de metratge inaudit, films antics (el Ricard III de 1955, amb un irat Laurence Olivier que és pura anarquia avant la lettre), animació –majoritàriament de The great rock’n’roll swindle– i acció a dojo. Riuran, ploraran i desitjaran empunyar guitarres amb tremenda imperícia però sensacional actitud. Què més volen?